La meva amiga com
un vaixell blanc
Aquella verge
vinclada als meus braços
tota es donava
però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no
temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la
terra cap glavi més fi.
Cerca pel món,
que no en trobaràs d'altra
que et faci
ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no,
que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si
era sense tu?-
I ara s'alçava i
jo la vestia
i els seus
cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant
al mossec de la vida,
s'enorgullia de
la comunió.
-¿Què més
voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i
elevarà el teu cant?-
I amb els peus
nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món,
el meu nom ¿què et dirà?-
A cada mot més la
veu endolcia,
i jo era alhora
l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom
d'amiga.
La meva amiga:
com un vaixell blanc.
I encar de nou la
prenia en mos braços
-ja era el seu
ventre més alt i més fort.
I a cada pit un
vermell:
dues brases
com la punxada del
llavi i del cor.
Joan Salvat-Papasseit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada